Errors d’implantació

Els errors d’implantació són el darrer contratemps que pot truncar l’objectiu d’aconseguir un embaràs. Quan l’òvul ha estat fecundat es forma l’embrió, que va evolucionant fins el cinquè dia, moment en el que assoleix l’estat de blastocist. En aquest punt d’evolució és quan l’embrió es desprèn de la capa pel·lúcida que l’envolta i s’implanta a l’endometri.

La correcta implantació depèn de diversos factora, no únicament de l’embrió. En aquest moment l’endometri ha de complir certs criteris hormonals que li permetin mostrar-se receptiu a la implantació. Tot i que aquest procés no sempre s’anuncia amb una simptomatologia concreta, hi ha ocasions en les que la dona pot experimentar sensacions semblants a les habituals abans de l’inici de la menstruació, pot percebre taques de color fosc o altres molèsties.

El procés de la implantació consta de 4 fases que duren entre 3 i 4 dies. Durant aquest període l’embrió i l’endometri es van adaptant per poder finalitzar en la penetració de l’embrió a l’endometri, moment en el que entra en contacte amb la sang materna i s’inicia el procés d’embaràs.

Al principi hem comentat que el procés de la implantació depenia de diversos factors, i és que en aquesta interacció entre l’embrió i l’endometri entren en joc diversos components. Dos d’ells són les cèl·lules epitelials, que propicien la relació bioquímica entre els dos, i les molècules d’adhesió, que faciliten la posterior implantació definitiva a l’endometri.

Què és la implantació d’embrions?

La implantació embrionària és el procés definitiu per aconseguir l’embaràs. Per poder confirmar l’èxit de l’embaràs és necessari que l’embrió aconsegueixi adherir-se a l’endometri per tal que, a partir d’aquest moment, iniciar la formació de la placenta. Aquesta adhesió és imprescindible per l’objectiu que l’embrió continuï amb el seu desenvolupament i es formin la vesícula vitel·lina i la placenta, bàsiques per poder nodrir al fetus durant els 9 mesos que dura l’embaràs.

La implantació de l’embrió es produeix quan aquest assoleix l’estat de blastocist (en el cinquè dia d’evolució després de la fecundació), tot i que no tot es centra en l’embrió. L’endometri ha d’estar receptiu, situació a la que s’arriba en un estat hormonal concret al que, quan es busca l’embaràs amb tècniques de reproducció assistida, s’indueix en la fase en la que la pacient pren medicació per preparar l‘endometri.

Aquest procés d’implantació no va sempre de la mà de símptomes que poden ajudar a preveure a la dona que el procés d’embaràs va pel bon camí. No obstant, algunes dones sí que poden observar algun canvi que permeti intuir que s’ha produït la implantació correctament.

Aquests símptomes poden ser l’aparició d’unes taques de color marró o vermell, percebre una sensació molt semblant a la que es té en els dies previs a tenir la menstruació, notar lleus molèsties al pit, així com també percebre’l una mica inflat, tenir marejos o angoixa, o tenir més ganes d’orinar.

Com és el procés d’implantació?

Tal i com hem explicat, el procés d’implantació s’inicia quan l’embrió s’adhereix a l’endometri, però a aquest punt s’hi arriba a través d’un procés que consta de quatre fases. La primera és la de l’eclosió i precontacte, després arriba la d’aposició, l’adhesió i finalment la invasió. A continuació, passem a explicar cadascuna d’elles.

En la fase de precontacte o la eclosió l’embrió, ha en estat de blastocist, s’ha desprès de la seva zona pel·lúcida i s’inicia la interacció amb l’endometri. El blastocist s’orienta cap a l’endometri. Aquest inici del procés s’efectua entre els dia 5 i el dia 6 d’evolució de l’embrió.

Entre el sisè i el setè dia es produeix la segona fase de la implantació, la que es coneix amb el nom d’aposició. En aquesta fase els pinòpodes, petites protuberàncies que formen part de les cèl·lules epitelials endometrials, faciliten aquesta presa de contacte entre el blastocist i el teixit endometrial. En aquest moment s’inicia la relació bioquímica entre l’embrió i les cèl·lules endometrials.

Aproximadament en el setè dia del procés arriba el moment en el que l’embrió s’adhereix a l’epiteli endometrial gràcies a l’actuació de les molècules d’adhesió. Aquesta fase pot arribar a durar diverses hores i és el moment en el que l’endometri passa a un estat receptiu.

I finalment, la quarta fase es produeix entre el vuitè i el novè dia, i es coneix com a la fase d’invasió. En aquest punt el blastocist penetra a l’endometri i entra en contacte amb la sang materna. En aquest precís instant comença el desenvolupament de l’embrió, que es completarà amb la formació del fetus per, si tot evoluciona de manera correcta, finalitzar amb el part.

Quines són les possibles causes d’un error d’implantació?

En el moment en el que es produeix un error d’implantació s’elimina qualsevol possibilitat de poder comptar amb una evolució favorable de l’embrió i, malgrat haver aconseguit la fecundació (ja sigui de manera natural o al laboratori), el procés no acabarà amb el naixement d’un bebè. La reproducció assistida ofereix la possibilitat de minimitzar alguns d’aquests efectes gràcies a les tècniques de les que es disposa actualment.

Aquest contratemps pot ser conseqüència de diferents factors. Les causes més habituals són les anatòmiques i endometrials, que es poden detectar amb una histeroscòpia, una biòpsia d’endometri o estudis d’imatge. Amb aquestes proves es poden localitzar malformacions uterines, miomes o la formació de pòlips en l’endometri. També hi ha ocasions en les que els errors d’implantació provenen d’una alteració genètica endometrial que es pot controlar i solucionar amb un test ERA (Endometrial Receptivity Array).

Com hem comentat abans, en un procés de reproducció assistida aquests problemes es minimitzen amb diferents estudis que es poden dur a terme durant el procés. Les alteracions cromosòmiques i genètiques de la dona, més habituals en casos de maternitat avançada, es poden controlar a través de cariotips, en el cas de l’home també es pot fer un estudi del semen amb la tècnica FISH o un estudi de Meiosi, i l’anàlisi de cada embrió abans de la transferència ens permet augmentar el percentatge d’èxit.

Els problemes endocrins també poden influir, provocant alteracions hormonals, o algunes intoleràncies no diagnosticades, com per exemple el gluten, també poden comportar problemes d’implantació.

Un altre problema poden ser les trombofilies que són alteracions en algun factor de coagulació amb propensió a desenvolupar trombosis (coàguls sanguinis). Hi ha defectes hereditaris i altres adquirits que poden alterar la circulació a la placenta. El diagnòstic es fa amb un anàlisi de sang específic i, a vegades, s’ha de tractar amb anticoagulants.

Com afecten els errors d’implantació al tractament?

Una de les opcions que els tractaments de reproducció assistida ofereixen per tal de minimitzar els possibles errors d’implantació és realitzar la transferència de l’embrió en l’estat de blastocist. Aquesta opció s’aconsegueix allargant el cultiu de l’embrió al laboratori fins el cinquè dia d’evolució, podent corroborar les seves òptimes condicions en el moment de realitzar la transferència. D’aquesta manera l’equip d’embriòlegs poden detectar algunes anomalies en l’embrió que poden dificultar una correcta implantació.

L’aplicació del Diagnòstic Genètic Preimplantacional també permet reduir els problemes d’implantació. Amb aquesta tècnica es poden detectar les possibles alteracions cromosòmiques realitzant l’anàlisi genètic d’una de les cèl·lules de l’embrió, sense causar cap perjudici al seu desenvolupament.

En els casos en els que l’error d’implantació sigui conseqüència d’un problema en l’expansió de l’embrió mentre es troba recobert per la zona pel·lúcida, l’eclosió assistida pot ajudar. Es realitza una petita incisió en aquesta zona per, d’aquesta manera, facilitar la sortida en el moment de l’expansió.

Hi ha ocasions en les que ens trobem amb casos en els que es repeteixen els errors d’implantació tot i realitzar una transferència òptima des del punt de vista de l’embrió, l’úter i l’endometri. En aquests casos l’opció més aconsellada per l’equip mèdic és optar per realitzar un tractament amb l’aportació d’una donació. Si es detecta que el problema pot provenir de la dona s’opta per buscar una donant d’òvuls, en cas que el problema sigui de l’home s’optarà per una donació de semen o també es pot optar per una doble donació.